QUIM MONZÓ

 

Que cabró! Després de seguir-lo i perseguir-lo durant mesos, finalment em cita un dissabte a les deu del matí. Arribo nerviós, no tots els dies és l’oportunitat d’entrevistar a la que segurament sigui la màxima figura de les actuals lletres catalanes, i a més en Carles porta tota la setmana preguntant-me si m’he preparat bé l’entrevista. Marxo content, encara que abans de sortir de casa seva, Quim Monzó m’assegura que “si no ets fidel a les meves respostes o fas faltes et tallaré el braç dret o et denunciaré”.

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Escombriaire. En aquella època els escombriaires anaven en uns carros verds tirats per cavalls. Una imatge molt pintoresca. Després vaig canviar i anava dient que volia ser milionari.

Quan vas començar a escriure?
Aquella era un època en què no hi havia res. En realitat hi havia moltes coses, però no teníem ni ordinadors, ni televisors… A algunes cases hi havia llibres, però no era el cas de la meva, que anàvem molt justos de calés. Hi havia un aparell de ràdio inamovible, que era enorme i sintonitzava molt malament, i prou. Una vida on les diversions te les havies de muntar tu. Com me les muntava jo? Llegint allò que podia, dibuixant, imaginant, escrivint… Jo em passava el dia dibuixant, i no vaig començar a escriure, amb idea de voler explicar alguna cosa, fins als vuit o nou anys, i més seriosament als tretze o catorze. Ara tot allò em queda molt lluny i han passat moltes coses, però en aquella època odiava els meus pares, no els suportava, els desitjava el pitjor, i escriure em servia per treure tota aquella ràbia i respirar.

L’escriptura com a teràpia?
Claríssimament. L’escriptura sempre és terapèutica, a no ser que siguis un escriptor de best-seller. Però si ets un escriptor que només escrius quan tens alguna cosa a dir, t’ajudarà a explicar-te allò que no entens del món. Jo, en aquella època en què vaig començar a escriure, el que no entenia era la meva situació: aquell país d’ambient irrespirable o per què, sempre sota la meva visió de la jugada, els meus pares estaven obsessionats a putejar-me… Amb el temps, vas evolucionant i canviant, però escriure continua sent una delícia. Escriure et permet crear mons i històries, crear personatges i dur-los com cap a una conclusió, que no pot ser gratuïta sinó que ha de d’estar ben marcada. Això és la literatura.

Jugar a ser Déu?
Sí! Però sempre sent conscient que els personatges que crees no els pots moure de qualsevol manera. La literatura és un joc on tu crees les regles, i el resultat pren forma de novel·la o article.

Actualment aquesta pregunta pot semblar mancada de sentit, però en una època en què el català no s’ensenyava a l’escola, per què vas decidir començar a escriure en la teva llengua?
El món que m’envoltava, no tant el de casa perquè ma mare era andalusa, era el d’un barri obrer, Sants, en què es parlava en català. Descriure aquell món en un altre idioma no tenia lògica. Una de les coses que més m’ha avergonyit de les històries que vaig escriure al principi, és que feia servir una llengua una mica falsa. Llegíem al Pedrolo i tota aquesta gent que estava molt distanciada del carrer, i tampoc és que hagis de fer cas de tot el que es diu al carrer, perquè sinó has begut oli, però sí trobar l’equilibri entre l’acadèmia i el carrer.

De ben jove no vas dubtar a fer les maletes i marxar a viatjar pel Vietman i Cambotja, experiència de la qual van sorgir els teus primers articles. Curiositat o voluntat professional?
Estava fent estudis de disseny gràfic a l’Escola Massana quan, a cinc mesos d’acabar, ho vaig deixar i vaig començar a viatjar. Per què? No ho sé. Vaig ser idiota. Ara tindria un títol. No em serviria de res, però el tindria. En aquella època, la gent encara anava molt a París i jo m’anava a llocs on hi havia guerres, com Vietnam. Tenia molt més d’aventura, podies descobrir països desconeguts i coses estranyes. I a més a més, quan tornaves podies publicar articles, com jo vaig fer amb el diari Tele/eXpres. Així va ser com vaig començar a publicar.

Sense una formació acadèmica estrictament relacionada amb les lletres o el periodisme, et consideres un escriptor d’aquells que en dirien fets a si mateix?
Passa que jo, amb el pas dels anys, he entès que tinc una personalitat peculiar que ve marcada per una malaltia, la síndrome de Tourette. Això, combinat amb un trastorn i una cosa com la superdotació, va fer inviable que hagués pogut estudiar. Això de la superdotació, que tothom creu que és tan meravellós, és una merda com un piano. Molta gent que té aquestes característiques, si no troba l’encaix en els llocs on els eduquen, són persones que no acaben mai els estudis. A casa, en aquella època no ho sabíem, els meus pares, pobres, no tenien ni puta idea de què era això. Però ara que em vaig fent gran descobreixo més coses sobre la meva malaltia i la superdotació, he entès que era imposibe que jo em centrés. Vaig fer el batxillerat sense obrir mai ni un llibre i vaig aprovar-ho tot. Com m’ho vaig fer? No ho sé, la vida m’ha anat així. Ara, jo no ho aconsello a ningú, que no estudiï. El meu, era un cas especial.

Era el nou periodisme una de les teves principals influències quan vas començar a escriure?
A mi se’m queia la baba amb tot aquell rotllo. El Tom Wolfe era un referent. Llegeixes ara aquelles cròniques sobre l’esquerra novaiorquesa fent el merda i convidant els Panteres Negres a les seves festes, i continuen sent una meravella. La meva principal referència aleshores era aquesta i gent d’aquí com Joan de Sagarra, un senyor que escrivia una columna diària al Tele/eXpres que era una passada. Es va convertir gairebé en una obligació llegir el que escrivia el Sagarra. El més curiós és que a través d’ell vaig acabar descobrint el seu pare, Josep Maria de Sagarra. Té collons, la cosa!

La gent de la teva generació sou molt pesats amb això de la Barcelona de finals dels anys 70 i inicis de la dècada dels 80, com a icona de la llibertat. Què hi ha de cert en tot això?
No sóc dels que pensa que qualsevol temps passat va ser millor però, des dels Jocs Olímpics, Barcelona se n’ha anat a la puta merda, i a això, per a mi, és objectiu. Els anys 70 no eren la glòria, però des de 1992 Barcelona s’ha venut als hotelers amb la connivència de l’Ajuntament. El centre de la ciutat està en poder dels turistes i nosaltres ens hem de refugiar als nostres barris. No sé com encara quedem barcelonins a la ciutat, perquè el que l’Ajuntament vol, per omplir les butxaques dels hotelers i aquesta gent, és que tothom foti el camp a Sant Cugat o Tiana. Aquesta no és la meva Barcelona, la meva ciutat me l’han robada. Quan vaig anar a la Fira del Llibre de Frankfurt, vaig fer moltes entrevistes per cadenes de televisió alemanyes, i sempre els deia el mateix, “si us plau, no vinguin a Barcelona. Vagin a Bòsnia o Croàcia, que són llocs preciosos. Rebentin una mica les seves ciutats que a nosaltres ja ens han explotat prou”. Flipaven.

No fa gaire, vaig veure una entrevista de Jiménez Losantos a Loquillo i Sabino Méndez on es referien a tu com un dels màxims representants d’aquella Barcelona llibertina, que escrivia relats semipornogràfics però que s’ha acabat venent al pancatalanisme.
Ah, sí? No fotis! (riu). Jo m’he venut? Però si els seus amics, els Guerreros de Cristo Rey, ja l’any 1977 o 78 m’amenaçaven de mort per ser “pornográfico y separatista”. Pornogràfic ho he estat tota la vida, però separatista també. El que passa és que ell ha oblidat una part. A Jiménez Losantos el coneixia, estava a totes les festes i, aquí on el veus, era del PSUC.

Tom Wolfe, del que parlàvem abans, deia que avui en dia la millor literatura es fa als diaris. Estàs d’acord?
En part sí. Es fa als diaris i es fa als llibres, es fa a tot arreu. Molts escriptors que fan periodisme, i aquí hauríem d’incloure molts periodistes que no es fan dir a ells mateixos escriptors, i s’equivoquen molt no fent-ho, s’haurien de prendre més seriosament la feina que fan. Tots aquells novel·lots que escrivien Balzac o Pío Baroja abans els havien publicat en diaris. Sempre s’ha fet així, i després, allò que és bo, s’aplega en un llibre. Però la primera trobada amb el lector és a través d’una revista o un diari. Quan vaig escriure La magnitud de la tragèdia, volia fer dues coses, però no me’n vaig sortir: escriure la novel·la a través del Diari de Barcelona, on col·laborava aleshores, i que a més, una empresa pagués per cadascun dels capítols a mode de patrocinador comercial. Malauradament, no ho vaig aconseguir.

Amb tot, hi ha molta diferència entre escriure els teus contes o escriure la teva columna diària, ara a La Vanguardia?
Sí, en el sentit que, quan tu escrius columnes, intentes basar-te en una notícia, i quan escrius un relat, no. Amb tot, moltes vegades he engegat un relat amb una notícia i, pel contrari, he publicat articles que han acabat sent contes. Recordo que, durant la campanya electoral que va dur l’Aznar a la presidència del govern espanyol, l’any 1996, col·laborant amb El Periódico, feia una pàgina sencera cada dia seguint els diferents candidats. Com el dia de la jornada de reflexió no podia parlar de ningú, el que vaig fer va ser inventar-me un candidat que es plantejava la possibilitat de no votar-se a ell mateix. Aquell relat va aparèixer publicat com una crònica, però era un conte. O com quan va caure el Ceausescu. Me’n vaig anar a Romania i feia unes cròniques en què, entremig de tota la realitat, col·locava personatges inventats o feia referències a coses inexistents, com un diari que em vaig treure de la màniga que vaig anomenar The Chattanooga News. Elements ficticis però que em servien per contextualitzar la situació.

Creus que per la magnitud del teu personatge se t’ha permès fer coses que a altres no se’ls toleraria?
No. A mi no se m’ha permès res per ser Quim Monzó. En tot cas sempre he fet el que he volgut perquè si no em deixen, foto el camp. Si la literatura és tan bona i el periodisme es basa en la literatura, per què ho hem de fer avorrit? Una columna és una columna, no un sermó o un míting polític, i jo veig molts sermons i mítings polítics a la premsa. La columna és una altra cosa, és vacil·lar, ballar un rock and roll.

Haver d’escriure, com en el teu cas, un article diari és estimulant per un escriptor?
No és ni positiu ni negatiu, és el que has acceptat de fer. A favor d’escriure cada dia? Evites les hores de dubtes que passes decidint sobre què escriuràs. Això ho deia sempre Josep Maria Espinàs, i quan vaig començar a escriure diàriament vaig veure que tenia tota la raó: perds més temps amb els dubtes que escrivint. Una altra cosa a favor és que pots escriure sobre qualsevol cosa que t’interessi una miqueta.

T’agrada qüestionar-ho tot?
Jo no ho diria així, perquè ho trobo molt pedant, però imagino que sí. Per exemple, a mi el futbol no m’ha interessat mai gaire, però quan al Barça, a principis dels anys 90, li van fotre uns colors que no eren ni blau ni grana, sinó que eren un blau tipus Pepsi Cola i vermell, perquè deien que així destacaven més sobre el fons del camp, aquest canvi era lògic? Era permissible? Es poden canviar els colors d’un equip?

Josep Maria Espinàs va deixar d’escriure ficció perquè creu que la realitat sempre és molt més interessant. Què n’opines?
La realitat és molt bona, però la ficció també. És com triar entre espagueti amb fruits del mar o paella de verdures, les dues coses, si estan ben fetes, són molt bones. La realitat és excepcional, però la ficció és una meravella si la cuines bé, encara que la ficció sempre neix de la realitat per acabar deformant-la. Truman Capote descrivia A sang freda com narrativa sense ficció, però vés a saber què era veritat i què no. Aquesta és una discussió que tenim des de fa segles i que en realitat no val per res. La realitat és genial, així que expliquem-la bé, i el mateix amb la ficció.

És cert que quan comences a escriure mai no saps com acabaran els teus relats?
Sí. Quan començo a escriure ho faig mogut per alguna idea, sensació o imatge que m’ha intrigat, però mai no sé on vaig. És l’evolució d’allò que imagino el que em du al final d’un relat. Si saps el final ja no ho escrius. Amb els articles passa el mateix, intento no tenir opinió. Una de les coses que vull fer és escriure articles d’opinió sense opinió. He arribat a un punt de la vida en què tant se me’n fot tot i tothom.

Això és molt punk!
Home, no m’hi sento (riu). Encara que he de reconèixer que quan van sorgir els punks em feien gràcia perquè anaven a tocar els collons.

Dit d’una altra manera, hi ha un Quim Monzó personatge?
No, jo sóc així sempre. Les coses les faig a la meva manera, i si he d’opinar diré la meva. I encara em freno, perquè enviaria la gent a fer punyetes a la mínima.

Hi ha molts escriptors coneguts, però tothom sap qui és Quim Monzó encara que no s’hagi llegit un llibre teu. No et sorprèn la dimensió que ha adquirit la teva persona, anant molt més enllà dels límits estrictament literaris?
La gent em coneix perquè sóc escriptor, però també perquè surto per televisió, encara que només vaig col·laborar regularment un any amb el Miquel Calçada fent el Persones Humanes, i perquè fa gairebé trenta anys que faig ràdio. A més, jo mai no he anat d’esotèric ni d’escriptor misteriós. A mi la impostura em molesta molt en tot. He conegut molts escriptors que estan bojos de veritat, però també d’altres que s’ho fan per semblar més interessants.

Va ser especial per a tu poder fer el discurs de la Fira del llibre de Frankfurt?
Quan m’ho van proposar vaig dubtar dos segons. Vaig estar treballant-hi un mes i mig, perquè era un discurs que s’havia de fer d’una manera especial i, no vull anar de xulo, però crec que ho vaig fer bé (riu). Va ser un discurs que estava pensat per tocar la fibra, o els collons, als alemanys, amb referències a la Claudia Schiffer i la Mallorca convertida en un lander. Molts alemanys es van quedar parats i em van dir mai no havien vist res així. Normalment la gent que va allà a fer discursos d’aquesta mena, són escriptors de setanta, vuitanta o noranta anys, que llegeix amb una veu inaudible i que, en algun moment, fins i tot s’adorm al faristol. Un escriptor no té per què ser un rotllo. M’he passat tota la vida lluitant contra l’avorriment i el fals transcendentalisme, no cal! Quins són els models a l’hora de fer un discurs? Dalí, Salvador Gasch, J.V. Foix o si parlem de gent més contemporània, l’Enric Cassasses.

Darrerament sembla que estàs molt capficat en tot l’univers d’internet i les xarxes socials com Twiter.
M’encanta. El meu temps lliure el dedico a aprendre coses sobre robots, em fascinen. He d’aprendre a dominar-los i que generin i diguin el que jo vull que generin i diguin, i mentrestant jo poder anar treballant. No em refereixo a robots físics, sinó a un software que s’encarregui dels comptes de Facebook o Twitter. T’imagines? Jo me’n vaig de vacances un mes i mentrestant el robot segueix xerrant amb tothom.

Escrivint articles, contes i novel·les, també?
Això seria ideal, encara que hauria de corregir els escrits per assegurar-me que no hagués dit cap burrada.

Sent Tom Wolfe una de les teves principals influències quan vas començar a escriure, no t’ha temptat mai escriure una novel·la de la mida de La foguera de les vanitats?
No puc, em seria impossible. No tinc ni el temps ni el cervell, perquè el meu cervell és molt fragmentat. Crec que he escrit més contes que cap altra cosa perquè la meva és una vida de zàping, i escriure una novel·la és una cosa que requereix un temps que no sé si tindré mai. Borges, que mai no va escriure una novel·la, deia que mai no havia llegit una novel·la a la què no li sobressin la meitat de les pàgines. I Giorgio Manganelli deia que una novel·la són vuitanta línies de text i tres metres cúbics d’aire. Jo trec els metres cúbics d’aire i deixo les vuitanta línies de text.

Entrevista originalment publicada al bloc 365d365e.com. Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.